En menys d’una setmana farà cinc anys que vam naufragar en plena Cerdanya, el Pere i el Jacint emprenien el vol i ens deixaven orfes dels seus somriures i els seus projectes.
Es van ensorrar tots els castells de cartes, es van fondre tots els reptes compartits que teníem pendents, es van esvair tots els somnis que encara ens quedaven per fer realitat plegats, les pàgines que hauríem volgut escriure a la història de les nostres vides.
Tanmateix, mentre ens precipitàvem al buit de l’enyorança i l’absència en caiguda lliure, al nostre voltant es va teixir una espessa teranyina que ens va esmorteir el cop, una xarxa de molts fils, alguns amb els que ja comptaven i alguns amb qui no hauríem comptat mai, però que hi van ser, i que hi són.
Els dies, les setmanes, els mesos i els anys que han vingut després de la tragèdia hem sentit l’escalf, hem compartit el buit, hem celebrat la vida i els records, hem crescut i ens hem fet més forts, els uns als altres, amb la tendresa i la força d’un fil invisible que ens ha cosit per sempre.
El dia 28 serem una bona colla els que tornarem al Cadí i estrenyerem més forts els llaços d’aquesta xarxa, una teranyina en la que des de la primera nit ja hi va ser el Jordi Cuixart, amic del Pere i del Jacint, de la Penya del Kasku, dels més propers malgrat totes les distàncies.
Avui, fa unes hores, hem celebrat el seu aniversari enfrontant la cultura contra la repressió, posant cara a cara els somriures contra les amenaces, les paraules contra els silencis imposats, els colors contra la foscor dels qui no toleren el groc, l’alegria contra la violència, l’esperança contra l’odi, els somnis contra els que ens voldrien prendre la capacitat de somiar.
Aquest poble d’extraradi, gris i sovint tan mort, la Santa Perpètua, “d’una moguda inexistent”, que cantaven els Cabelldàngel, avui ha omplert a vessar i ha fet tremolar el Parc de la Ribera, teixint novament una xarxa, uns fils que són més forts que totes les cadenes.
Persones amb qui coincidim pels carrers però a qui no saludem, persones a qui coneixem de vista però només d’això, persones que sabem que estan compromeses en entitats de les que no formem part, persones... persones... persones... que d’orígens diversos, d’idees diferents, per raons que potser ens sorprendrien... s’han trobat per teixir, un cop més, una xarxa, aquesta vegada pel Jordi i per la seva família, per esmorteïr la caiguda lliure que viuen des de fa 6 mesos, un càstig injust i innoble, que té per únic objectiu fer caure l’estendard que ell representa.
Aquestes persones que no ens coneixíem, que no ens saludàvem, que només coincidíem pels carrers, des d’avui serem còmplices i ens somriurem en creuar-nos pel carrer, sabent que formem part d’aquesta teranyina perpetuenca, perpètua, que som un fil més d’aquesta xarxa que ens uneix de manera invisible, que compartim quelcom més que un poble, i fins i tot, molt més que un país, compartim un temps, el present, i volem compartir un demà, el futur, més lliure i més digne de ser viscut.
El meu pare, poc amant d’aquesta mena de mogudes, que no hauria anat mai a cap esdeveniment d’aquest tipus si no fos perquè la meva mare l’hi hagués arrossegat, ell que no coneixia el 80% de noms del cartell, que li hauria fet mandra només de sentir l’enrenou des de casa... fa uns dies, mentre es preparava l’acte d’avui, em va resumir això que intento explicar amb aquestes línies amb la senzillesa de qui forma part d’aquesta xarxa: “M’he fet voluntari d’això del dia 22, no ho sé, per posar cerveses, per vendre tiquets, pel que calgui... pel Jordi Cuixart, el que calgui”.
Tant senzill i alhora tant difícil com això; pels presos, pels seus amics i familiars, i també per nosaltres, pels nostres fills, per aquest futur que ens mereixem, “el que calgui”.
Família Cuixart i Navarro, #noesteusols!
Gràcies poble per fer-me’n sentir orgullós. Felicitats a qui correspongui per haver-ho fet possible!
Gràcies Gerard per aquest pensament pel Pere i el Cinto, aquest camí, no el recorrerem sols. #sempreamunt!